Benvolguda nau del carrer Tramuntana, arriba la nostra fi. Han segut molts anys compartint il.lusions, alegries i bons moments… també alguns tristos i de patiment, perquè de tot hi ha un poc a la vida.

Qui va pensar, allà a l’any 2008, quan ens vam conéixer, que la nostra història no seria per sempre. Així ho pensàvem, que amb tu aniriem fins la fi del món. Que amb tu teniem prou, que havies arribat per ser la nostra acompanyant definitiva i que no ens veiem amb cap altra.

Però la vida… ai, la vida, dóna moltes voltes. I el que un dia semblava que res ni ningú podia separar, acaba evolucionant per un camí que tal vegada no era el que esperàvem, i que irremeiablement ens ha portat per camins diferents i allunyats l’un de l’altre.

És dur dir adéu; és dur quan has passat tants moments junts, bons en la seua majoria, quan ha anat arrelant un sentiment mutu fruit del temps i les experiències que hem compartit. Ens ha donat temps a conéixer-te i apreciar les virtuts que tenies, i tammateix, com et dia, no ha evitat que anàrem separant-nos.

I és que és difícil dir adéu, perquè totes les separacions dolen, però no ens queda més que desitjar-te que et vaja molt bé a la vida que tingues per davant, i que esperem pugues trobar algú que estiga a l’altura del que vals, i que et cuide i t’estime com mereixes.

M’agradaria dir-te que açò només és un fins prompte; però saps que és necessari que els dos passem pàgina i busquem el nostre propi destí, i que per molta bona voluntat que posem en este moment, acabarem seguent un mer record l’un per a l’altre.

Adéu, fins sempre, fins mai.

Pere Negre